CRÍTICA RET #3: Acorar

26.02.2020

Acorar o allò que ens defineix

Per Isabel Roura Teixidor

A aquestes alçades, després de rodar per les Illes i per Catalunya des del 2011 i d’haver estat traduït al castellà i representat fins i tot a Osca, tothom deu saber què és Acorar (l’espectacle) i què significa aquest verb. Segurament també us sona el nom de Toni Gomila i sabeu que aquesta peça teatral parteix d’una anècdota petita —alguns diran que banal i llunyana— com és la matança del porc.

Així doncs, què té Acorar que atrapa i convida a gaudir-ne una i cent vegades si se’n té l’ocasió? (I us ho diu una que l’ha vist fins a tres cops i pensa seguir-ho fent mentre se’n facin bolos.) Acorar va molt més enllà de la simple anècdota (la matança) per convertir-se en una reflexió que ens toca: qui som com a poble? Què ens defineix? Què ens fa diferents dels altres pobles? I això és vàlid per als mallorquins, és clar, però també per a tots els que assistim embadalits a la posada en escena de Toni Gomila. L’actor es converteix en múltiples personatges que descabdellen, amb vivesa i naturalitat, tot un món que es defineix precisament a través de les paraules. És la matança, sí, però també és la vida mateixa: com ens relacionem, com ens definim en relació amb els altres, què és allò fonamental per a la nostra «tribu»…

Potser és per deformació personal, però la defensa contundent de la paraula per designar la realitat pròpia de cada comunitat em commou: «Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam el món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidem es mots… quan moren es mots moren es conceptes.»

I encara més: un altre dels aspectes singulars d’aquesta peça és, potser, l'exercici sincer de memòria. Més encara, esdevé el memorial del fet nuclear bàsic de la nostra cultura.

Si el foc va ser el mitjà a partir del qual es va bastir la nostra socialització i amb ella es va començar a estructurar un llenguatge, amb la matança es va consolidar la família, el veïnat, el poble.

Amb Acorar, qui no ha viscut mai la matança del porc, surt amb la sensació que la seva vida és orfe de quelcom bàsic i que bé valdria la pena viure-ho d'alguna manera, fantasieja amb la remota possibilitat (o bogeria) d'engreixar un porc i fer realitat els ritual dels ancestres. Afortunadament, el seny s'imposa i aquesta alenada d'aire fresc i antic s'anirà esvaint l'endemà mentre omplim el carret del supermercat amb blanques, asèptiques i plastificades safates de costelló de porc.

Acorar és, finalment, un crit d’atenció: si nosaltres no ens creiem com a poble, qui ho farà? Si nosaltres no conservem els mots, qui els salvarà? Si nosaltres no som, en què ens convertirem? Val la pena parar un moment, pensar-hi i decidir què és, per a nosaltres, LO-NOS-TRO.

 

Actualitat